El vincle

Parlem molt del vincle, de la importància d'establir un bon vincle amb el nostre fill, crec que mai n'acabarem de parlar prou.
A l'entrada anterior parlava del risc d'hipoglucèmia els primers dies i de la importància d'alimentar el nostre fill cada dues o tres hores per minimitzar-ne el risc. Qualsevol pot veure la implicació, fins i tot l'esforç que pot suposar a una dona acostumada a ser tant activa com la vida actual requereix, el fet d'alimentar el seu fill cada dues hores; mentre l'agafa, el nen menja, li canvia els bolquers i el torna a dormir pot passar tranquilament una hora , i al cap d'una altra hora hi ha de tornar, de dia i nit. Es esgotador.
Però és tant gratificant alhora.
La natura preveu la protecció de la futura generació, l'espècie ha de perviure! i per tant fa que en el moment del part segreguem la dosis d'oxitocina més gran amb diferència que hem segregat mai, i l'oxitocina és l'hormona de l'amor (la sintètica no el té aquest efecte), el que fa que en quan acaba de néixer i veiem i agafem la nostra criatura ens envaeixi un sentiment d'amor i protecció envers ella. Per si amb això no n'hi hagués prou, fa que no poguem descuidar-la  i que continuament l'haguem de tenir en braços, si per la mare natura fos la tindriem 24 hores diaries a coll, i ja se sap allò que diuen en castellà "el roce hace el cariño",
Es en aquest temps, aquest no poguer fer res més que tenir la criatura al damunt continuament que estableix les bases de la relació, estableix el vincle. Aquestes hores on suposadament no podem fer res, estem al sofà continuament, ara alimentant-lo, ara dormint-lo, ara no podent-lo deixar enlloc perque inmediatament es desperta, són les que permeten que ens anem coneixent i entenent, les que fan que distingim quan ploren de gana, o de son, les que ens permeten saber si li agrada que el gronxin per dormir o prefereix arrepenjar el seu cap a la nostra espatlla.
Són aquestes hores, aquests dies, que fan que, si no entrem en lluita, establim un bon vincle amb el nostre fill. A banda que ens permeten a nosaltres refer-nos una mica de l'esforç que durant nou mesos ha fet el nostre cos, i l'esforç que seguirem fent durant uns quants mesos o anys. Permetem-nos escoltar-nos i gaudir d'aquests moments irrepetibles, deixem de banda les idees preconcebudes i visquem el moment.
Si manca aquests primers contactes, després els podrem refer, però requerirà molt més esforç per part nostre i del nostre fill.