divendres, 27 d’octubre del 2017

Igualtat de gènere i maternitat

Vull abans de res fer un aclariment,  o puntualització: Em costa molt expresar el que vull dir en un llenguatge que no domino i que crec que encara s'està creant. Per tant vull dir que, quan parlo de pare, mare, familia, parella, etc. em refereixo a qualsevol pacte que hagin fet diferents persones i que els ha dut a ser "pares" d'una criatura, ja sigui a través d'un embaràs, d'una adopció o d'alguna altre manera. Parlo dels rols, no del sexe concret. Parlo del rol de mare com a figura principal d'afecte de la criatura, i del de pare com a figura importantíssima també pel desenvolupament del fill (i hi tornem amb el llenguatge, o filla), però en els primers temps amb un paper més de suport a la mare que no pas com a figura referent del fill. Permeteu-me fer servir el llenguatge que controlo mentres vaig incorporant maneres més englobadores.


Quan ens establim com a parella/familia,  habitualment ho fem en igualtat de condicions, tenim molt clar que tant les dones com els homes podem aportar el mateix valor tant en l'espai personal, com en el social o laboral.
Quan parlo amb dones que han estat mares ja fa un temps, algunes ja amb fills adolescentes, moltes comenten que no saben ni com han acabat agafant la responsabilitat de la majoria de tasques que implica conviure, des de les tasques més visibles, fins les d'organització, i que això implica afagar un rol secundari en el mercat laborarl i fins i tot en el social.

Ja fa temps que observo que quan un infant arriba a la familia i en el lògic reequilibri de posicions de cada membre, les dones retornem per un periode massa llarg, potser per sempre, al rol de cuidadora, i l'home al de proveïdor.
En alguns casos és molt visible, en d'altres més sutil, però alguna cosa canvia en aquest aspecte quan una criatura arriba a les nostres vides. Evidentment la tradició, allò que hem viscut i el masclisme, encara molt present a la nostre societat, hi influeix.

Crec que un moment decisiu en aquest retorn als rols preestablerts és la reincorporació del pare al treball. La mare es queda sola durant uns 4 mesos amb el nouvingut, el pare passa entre 9 i 10 hores fora de casa (8h de feina més desplaçaments, més l'hora de dinar) i aquesta desvinculació forçosa en una etapa on un nadó reclama molt marca, i de quina manera.
La mare s'està sola, massa si no té tribu al voltant, amb la criatura i hi estableix un fort vincle, ambdues estan obligades a entendre's i ho fan, estableixen un llenguatge propi que qui no hi conviu no sap interpretar. Alhora és mes que probable que tasques que abans quedaven clarament repartides entre els membres adults ara comenci a realitzar-les només ella amb l'argument de "estàs a casa sense fer res", que només pot fer servir aquell qui no ha estat mai a càrrec d'un nadó.
El pare està fora de casa moltes hores i quan arriba hi troba un "ecosistema" diferent al que hi havia abans de ser-ho. La mare i el nadó s'entenen amb mitja mirada o amb mig gemec, el nadó busca el consol i les rialles majoritariament en la mare, i ell s'en sent apartat, no té temps per crear el seu propi llenguatge amb el nadó. I si no hi ha un esforç per part dels adults és fàcil que mica en mica se n'aparti.

I és en aquest període on es comencen a establir els nous rols famiiliars, que si no estem molt atents repetiran els vells esquemes. Es complicat combinar-ho tot, la necessitat del vincle mare-nadó, el pare fent de protector d'aquesta díada fonamental pel desenvolupament del nadó, l'esforç de la mare per confiar en la manera de fer del pare, i l'esforç del pare a insistir quan ha de crear el seu propi llenguatge amb el nadó i creure en les seves capacitats per consolar-lo i fer-lo riure de manera diferent però totalment vàlida. Si els tres retroben l'equilibri en igualtat serà més fàcil que puguin enfocar-se a la vida social i laboral en peu d'igualtat altre cop.
Si la cura del nadó només recau en la mare, és molt probable que es caigui en els antics esquemes, i a la llarga, potser quan els fills siguin més grans surgiran retrets i ressentiments.
Com sempre, arribo a la mateixa conclusió, diàleg, diàleg i diàleg, per tal que tots trobem el nostre equilibri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada