Quan s'acaba la baixa de maternitat

M'en torno a treballar, sóc mala mare.
Em quedo a casa amb el nadó, sóc mala ciutadana.

Alguna cosa está malament en aquesta societat que obliga a separar a un nadó de la mare de la qual depèn  per sobreviure. Malgrat existir llets artificials, tirallets, etc. El nadó necessita a la mare no només físicament i la mare necessita al nadó. Però no és d'això que volia escriure.

Quan s'acaba la baixa s'obren unes quantes opcions, des de portar la criatura a la Llar d'Infants a renunciar al treball.
Tant si duem el nostre fill a la Llar, com si ens reduïm la jornada, com si combinem horaris amb la parella, o agafem una reducció, nosaltres i només nosaltres tenim totes les dades a la mà per poder decidir.
Potser voldriem cuidar del nadó fins que tingués edat escolar, però per motius econòmics o de salut, per la singularitat de la nostra feina, o ves a saber, no ens queda cap altre solució que reincorporar-nos al mon laboral.
Potser tenim la possibilitat de reduïr la jornada, renunciant a part del sou.
Potser l'organització familiar impossibilita el que poguem quedar-nos a casa cuidant el nadó.
Potser el quedar-nos a casa fa que ens ressentim anímicament, i que el poder sortir unes hores faci que tinguem més ganes de retrobar-nos amb el nadó.
Potser la nostre feina és la nostra passió .
Potser....

Sigui quina sigui l'opció que escullim gairebé sempre ens sentirem culpables i trobarem algú que qüestionarà la nostra decisió. I hem de ser conscients que no hi ha una única opció vàlida per a tothom, que allò que a algú li funciona a un altre no, que la situació familiar, econòmica, anímica, etc. de cadascú és diferent.

No hi ha una única manera de viure, no n'hi ha cap que sigui més correcta que l'altre, el que s'hagi fet amb un  fill no té perque obligar a fer el mateix amb tots, canvien les circumstàncies i canvien les necessitats.
En un mon idílic podriem estar amb els nostres fills fins els 3, 4, 7 anys ??? , i entremig tindriem espais per poder realitzar-nos com a persones individuals, com a mares dels altres fills, com a parella, amb les amistats, etc. En el mon real això passa ben poques vegades i hem d'adaptar-nos.

Ara bé, per mi, és important que de totes les opcions que  siguin factibles escullim aquella en la que el nostre fill tingui les màximes necessitats de tot tipus cobertes. Nosaltres podem entendre els motius pels quals no cobrirem totes les nostres necessitats, sabem que serà per un temps, que és la millor de les opcions per aquell moment, un nadó no té aquesta capacitat i no entèn, tot i que s'adapta, el perquè de la situació i això el fa patir, .

Cada moment és únic i en cada moment fem allò que considerem que és millor tenint en compte tots els factors.

Igualtat de gènere i maternitat

Vull abans de res fer un aclariment,  o puntualització: Em costa molt expresar el que vull dir en un llenguatge que no domino i que crec que encara s'està creant. Per tant vull dir que, quan parlo de pare, mare, familia, parella, etc. em refereixo a qualsevol pacte que hagin fet diferents persones i que els ha dut a ser "pares" d'una criatura, ja sigui a través d'un embaràs, d'una adopció o d'alguna altre manera. Parlo dels rols, no del sexe concret. Parlo del rol de mare com a figura principal d'afecte de la criatura, i del de pare com a figura importantíssima també pel desenvolupament del fill (i hi tornem amb el llenguatge, o filla), però en els primers temps amb un paper més de suport a la mare que no pas com a figura referent del fill. Permeteu-me fer servir el llenguatge que controlo mentres vaig incorporant maneres més englobadores.


Quan ens establim com a parella/familia,  habitualment ho fem en igualtat de condicions, tenim molt clar que tant les dones com els homes podem aportar el mateix valor tant en l'espai personal, com en el social o laboral.
Quan parlo amb dones que han estat mares ja fa un temps, algunes ja amb fills adolescentes, moltes comenten que no saben ni com han acabat agafant la responsabilitat de la majoria de tasques que implica conviure, des de les tasques més visibles, fins les d'organització, i que això implica afagar un rol secundari en el mercat laborarl i fins i tot en el social.

Ja fa temps que observo que quan un infant arriba a la familia i en el lògic reequilibri de posicions de cada membre, les dones retornem per un periode massa llarg, potser per sempre, al rol de cuidadora, i l'home al de proveïdor.
En alguns casos és molt visible, en d'altres més sutil, però alguna cosa canvia en aquest aspecte quan una criatura arriba a les nostres vides. Evidentment la tradició, allò que hem viscut i el masclisme, encara molt present a la nostre societat, hi influeix.

Crec que un moment decisiu en aquest retorn als rols preestablerts és la reincorporació del pare al treball. La mare es queda sola durant uns 4 mesos amb el nouvingut, el pare passa entre 9 i 10 hores fora de casa (8h de feina més desplaçaments, més l'hora de dinar) i aquesta desvinculació forçosa en una etapa on un nadó reclama molt marca, i de quina manera.
La mare s'està sola, massa si no té tribu al voltant, amb la criatura i hi estableix un fort vincle, ambdues estan obligades a entendre's i ho fan, estableixen un llenguatge propi que qui no hi conviu no sap interpretar. Alhora és mes que probable que tasques que abans quedaven clarament repartides entre els membres adults ara comenci a realitzar-les només ella amb l'argument de "estàs a casa sense fer res", que només pot fer servir aquell qui no ha estat mai a càrrec d'un nadó.
El pare està fora de casa moltes hores i quan arriba hi troba un "ecosistema" diferent al que hi havia abans de ser-ho. La mare i el nadó s'entenen amb mitja mirada o amb mig gemec, el nadó busca el consol i les rialles majoritariament en la mare, i ell s'en sent apartat, no té temps per crear el seu propi llenguatge amb el nadó. I si no hi ha un esforç per part dels adults és fàcil que mica en mica se n'aparti.

I és en aquest període on es comencen a establir els nous rols famiiliars, que si no estem molt atents repetiran els vells esquemes. Es complicat combinar-ho tot, la necessitat del vincle mare-nadó, el pare fent de protector d'aquesta díada fonamental pel desenvolupament del nadó, l'esforç de la mare per confiar en la manera de fer del pare, i l'esforç del pare a insistir quan ha de crear el seu propi llenguatge amb el nadó i creure en les seves capacitats per consolar-lo i fer-lo riure de manera diferent però totalment vàlida. Si els tres retroben l'equilibri en igualtat serà més fàcil que puguin enfocar-se a la vida social i laboral en peu d'igualtat altre cop.
Si la cura del nadó només recau en la mare, és molt probable que es caigui en els antics esquemes, i a la llarga, potser quan els fills siguin més grans surgiran retrets i ressentiments.
Com sempre, arribo a la mateixa conclusió, diàleg, diàleg i diàleg, per tal que tots trobem el nostre equilibri.

No estem perdent la humanitat? De debò que una mare que acaba de parir ha d'abandonar el seu nadó. Com a societat no podem trobar cap alternativa? 

Si per la mare és dolorós el fet d'abandonar el seu nadó just acabar-lo de parir, pel nadó és una situació absolutament traumática. Tres hores de la vida d'algú són realment poc temps, tot i que en 3 hores ens pot canviar la vida, tots ho sabem, però les primeres hores, els primers minuts d'un nadó són absolutament crucials per establir el vincle amb la mare i amb la vida. Que la primera experiència extrauterina sigui amable o traumática ens influeix la resta de la vida. Si mai heu fet un renaixament  sabreu quina impronta ens deixa aquests primers moments. 

L'esperança és que aquesta situació tan indesitjable serveixi per pendre mesures i que mai més torni a passar.

Una metgessa, obligada a fer un examen just després de parir

Obligada una metgessa, encara amb l’epidural, a passar l’avaluació per a una plaça fixa

• La Vanguardia (Català)
• 29 Nov 2016
• Europa Press MADRID

Una metgessa anestesista de la Comunitat de Madrid ha denunciat que va ser obligada a presentar-se a un examen –que va tenir lloc dissabte– per optar a una plaça fixa en un hospital just després de sortir de donar a llum per no perdre la convocatòria. Una setmana abans de la prova, la doctora va avisar que podia posarse de part i no li van donar, assegura, cap alternativa.

“Vaig sortir de la sala de parts amb l’anestèsia epidural i els sèrums posats. No vaig arribar ni a passar per la meva habitació: me’n vaig anar directament a fer l’examen. De fet, els metges van haver d’afanyar-se perquè arribés a l’examen”, ha explicat la metgessa, Carmen Truyols. És especialista en anestesiologia i reanimació i, després dels quatre anys de resident una vegada aprovades les oposicions, fa tres anys que encadena contractes temporals amb la Comunitat de Madrid en qualitat de “treballadora eventual”.

“Firmo contractes cada sis mesos o cada any, però n’he arribat a firmar alguns per a només dos mesos”, afegeix. Per això era tan important per a ella aquesta prova. Quan es va apuntar a l’examen (juntament amb 650 persones més) per accedir a una de les 45 places fixes, va avisar el tribunal de l’oposició que estava embarassada de 39 setmanes i mitja i que podia posar-se de part en qualsevol moment. “Em van dir que no hi havia cap solució i que l’únic que es podia fer era enviar algú a l’hospital perquè m’examinés”, indica. Ha revelat, així mateix, que una de les membres del tribunal “em va dir que sentia vergonya i que ella també era mare, però que no hi havia cap alternativa establerta per a casos com el meu”.

De manera que després de donar a llum un nen a l’hospital Gregorio Marañón la van suturar, la van sondar i li van ensenyar el nadó. Sense gairebé temps just després de la maternitat, la van portar a una aula aïllada dins de l’hospital per fer l’examen. No estava en les millors condicions per fer la prova (no havia dormit, no podia moure les cames per l’anestèsia i fins i tot sagnava) però no tenia cap altra sortida que fer l’examen. “Considero –afegeix Carmen Truyols– que tot el que m’ha passat és una clara injustícia, ja que estava en inferioritat de condicions respecte a la resta dels companys”. Encara que el que li va fer més mal, en aquell moment, va ser abandonar el seu fill, sense tenir ni temps de coneixe’l, durant les tres hores que va necessitar per fer la prova. Per aquesta doctora, el que ha passat amb ella és una discriminació que atempta contra la igualtat i les polítiques de conciliació. A un home no li passarà mai res igual.

El tribunal que avalua la prova va reconèixer a l’aspirant que tot era una “vergonya”, però no va donar cap més opció

Mares vs Mares

Ja fa temps que s'escriu i es parla molt sobre la pressió que reben les mares que donen biberó i la que reben les que donen pit. Cadascú amb els seus arguments i les seves vivències, totes absolutament vàlides.

Les mares que donen biberó de LA1, argumenten que se senten criticades per l'estament mèdic i per la pressió social, diuen que se les titlla de males mares. I tenen raó.

Les mares que donen pit, argumenten que se senten criticades per part de l'estament mèdic i per la societat quan el donen més enllà de 4 o 6 mesos, que el seu entorn qüestiona que alimenti correctament el seu fill si al cap d'una hora ja torna a prendre pit. I tenen raó.

Es pot donar un biberó amb tot l'amor del mon, amb la mirada i l'atenció posada en el nadó, creant un vincle indestructible, i es pot donar el pit mentre es respon un whatsap o es parla amb l'amiga sense ni mirar el nadó.

Es pot donar el biberó fent servir un dels múltiples invents que fa que ni tan sols s'hagi d'agafar el nen ni el biberó, mentre es xateja per internet, i es pot donar el pit com si hagués una bombolla invisible al voltant de la díada mare-nadó creant un vincle indestructible.

Tot és cert, per tant deixem de considerar-nos millors o pitjors mares per escollir una alimentació o una altra. Cada una de nosaltres escull en base a la informació que té, l'ajuda que té i les circumstàncies personals. Per tant deixem d'enfrontar-nos, ni que sigui “sotto voce”. Totes, absolutament totes fem allò que creiem millor per els nostres fills, i pot ser, que de fill a fill aquest “millor” canvii, perque canvia la informació, l'entorn o les circumstàncies.

Em sap greu, això si, quan una mare opta per donar el pit i per mala informació, ajuda, dificultats no detectades o menystingudes, això no és possible.

Es per això que demanaria que des d'on es pot oferir informació i ajuda, aquesta fos bona i de debò. Hi ha massa professionals que no tenen gaire idea de la lactancia materna, i diuen allò de “si pots, sempre és millor el pit”, però no saben detectar un tel lingual, ni una mala postura, ni per què surten clivelles, ni que les càndides és molt estrany que provoquin mastitis, posats a fer, no saben ni detectar una mastitis. O que un infant amb lactància exclusiva pot estar dies sense evacuar, que la majoria de medicaments i anestesies són compatibles, que les taules de creixement són diferents si es pren LM2 o LA , que no deriven cap els grups de suport a la lactància, on les mares troben un suport gairebé indispensable.

Els motius pels quals s'opta per una alimentació o una altre pertanyen a la mare i a ningú més, però quan sabem que donar el pit no és un instint matern sino que n'aprenem per imitació i quan la cultura de la lactància s'ha perdut, la demanda no és si una mare és millor mare que una altra, sino que qui ha d'ajudar-les ofereixi de debò una bona ajuda.

Si la mare té una bona informació de què comporta donar el pit, quins avantatges i desavantatges té; de què comporta donar biberó, quins avantatges i desavantatges té. Si l'entorn de la mare li dóna tot el suport que necessita. Aquesta mare, amb totes les cartes a la mà podrà escollir, i allò que esculli estarà bé.

TOTES SOM BONES MARES

1 Lactancia Artificial

2 Lactància Materna